martes, 30 de diciembre de 2008

Qué difícil es decir adiós...



Ja no tornaré a sentir el teu tango al mòbil cada matí i la teva veu en despenjar. Ja no tornaré a rabiar perquè em repeteixis cent mil vegades la mateixa pregunta de com fer per engegar la webcam. Ja no et sentiré riure amb els powerpoints que t'enviaven els teus amics. Ja no et despertaré perquè ronques durant la pel·lícula. Ja no m'explicaràs els teus plans. Ja no riuré de com batejes els noms dels actors. Ja ningú dirà venti-twenty-century-fox. Ja no cantaràs la cançó de bressol que et vas inventar per mi de petita. Ja no em diràs "ets el meu carinyo dolç". Ja no podré enfadar-me amb tu. Ja no et podré abraçar. Ja no et podré tornar a fer un petó... Ja no hi haurà tantes coses... tantes...

... Però el que em deixes, no pot esborrar-ho res.

Papa, t'estimo... per sempre...
11/09/37-23/12/08

------------------


Ya no volveré a oír tu tango en el móvil cada mañana y tu voz al descolgar. Ya no volveré a rabiar porque me repitas cien mil veces la misma pregunta de cómo hacerlo para encender la webcam. Ya no te oiré reír con los powerpoints que te enviaban tus amigos. Ya no te despertaré porque roncas durante la película. Ya no me explicarás tus planes. Ya no me reiré por como bautizas los nombres de los actores. Ya nadie dirá venti-twenty-century-fox. Ya no cantarás la canción de cuna que te inventaste para mí de pequeña. Ya no me dirás "eres mi cariño dulce". Ya no podré enfadarme contigo. Ya no te podré abrazar. Ya no podré volver a darte un beso... Ya no habrá tantas cosas... tantas...

... Pero lo que me dejas, no puede borrarlo nada.

Papá, te quiero... para siempre...
11/09/37-23/12/08